Ja m’estic acostumant a això del timbre. Per sort, sempre que arribo ja hi
ha algú a dins, i, gairebé sempre, aquest algú no sembla molest pel fet d’haver
d’aixecar-se a obrir. Un bon dia cordial, un hola de fons... La Segona està
tranquil·la.
Cap a les nou és quan arriba l’home dels esternuts (h.e.), el qual, m’he
adonat, és el que lidera l’enrenou en el 90% dels casos. Avui, la seva entrada
a escena ha estat al cant de “m! ¡qué
bonito huele! y ¡qué bien se está aquí!”, acompanyant-se d’una cara un xic
peculiar – nas arrufat i ulls mig tancats. Aquest serà leitmotiv de la jornada
d’avui: serà repetit per diferents ocupants de La Segona i donarà peu a
situacions un pèl estrafolàries, com ara la ruixada d’ambientador al voltant
del h.e., amb la conseqüent discussió sobre si és efectiu o no – “porqué esto lo absorbe y no sirve de nada. [...]
¡Pues claro que lo huelo! Si me lo estoy tragando todo!”.
Però això serà més endavant, ben entrada la tarda. Ara, és l’hora de l’esmorzar
i els nostres homes estan famèlics, pel que sembla. Per cert, la segona noia ja
no la he tornada a veure. Devia ser només visitant... Doncs això. L’esmorzar.
Un dels homes ha arribat a la sala amb una bossa de plàstic, el contingut de la
qual no es podia endevinar a simple vista. La reacció de l’h.e. – per variar –
ha estat la imitació d’un gos:
“¿qué llevas ahí? Eh? Eh? ¿coca? ¿desayuno?
¿qué hay? ¿qué traes?” – To entusiasta, jovial, com si d’un gos que corre a
rebre el seu amo que acaba d’entrar per la porta es tractés. Fins i tot ha tret
la llengua mentre esbufegava per donar més realisme al paper. Al final, a la bossa hi duia galetes, i, pel que he sentit, les venia a
euro el paquetet. Bon negoci.
I aleshores, quan ja semblava que no podia passar res més, l’h.e., assegut des de la cadira, s’ha
llançat contra un altre home que era dret al seu costat, que dedueixo deu ser
del sud – parla ràpid i tancat –. Li ha agafat la cama, com si d’un koala es
tractés, i l’ha intentat aixecar. Just al davant de la meva taula, ben a prop
de la dolce gusto, l’espai s’ha
transformat per uns moments en un ring de lluita lliure (a lo pressing catch).
No he pogut evitar riure dissimuladament. – Se m’estarà contagiant la bogeria?...
Després de tota aquesta acció, dir que s’han passat la tarda cantant
diferents cançons, entre elles la versió dels Morancos de la única cançó famosa – que jo conegui – del grup Dragostea Dintei, sembla superflu.
El tercer dia a La Segona ha transcorregut, doncs, amb èxit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada