dilluns, 26 d’octubre del 2015

Final de la Història

La meva estada a La Segona ha acabat. Aquesta setmana m'han retornat a la planta zero, on habitava originalment. És una llàstima, doncs ja no hi haurà més anècdotes. Així doncs, passaré a explicar les últimes noves que vaig recopilar:

L’h.f. va dur adoquines (caramels típics de Saragossa, caramelos del Pilar) de la seva estimada terra. Aquest fet, aparentment inofensiu, ens ha permès conèixer la veritable mentalitat passada i podrida del subjecte. "Si fuéramos catalanes, hubiéramos ahorrado en la impresión, pero como no lo somos..." – Referint-se a l'envoltori dels caramels - va ser la resposta a un un comentari sobre l'estampat d’aquests, el qual trobaven que era molt colorit i treballat, per ser un caramel i prou.

Però no es va acabar aquí, la cosa: l'h.e. i l'h.f. es van posar a dialgoar en entonació "maña" durant una bona estona (tanta, que va començar a fer-se pesada, la broma) i, enmig de la conversa, "putos catalufos de mierda" va ser la manera que va escollir el nostre home per referir-se als catalans, que, segons paraules textuals del mateix, "se piensan que el Ebro es suyo"...

Encara no sé ben bé com, es va fer el silenci al cap de poca estona.

En ben dinat, però, l'èxtasi del nostre h.f. va trobar una altra espurna: "El maño está enamorao". Va ser dir això, i sant tornem-hi:

- Te veo irritado. Déjame que adivine: esta noche no ha habido tema (sí, sempre acaben parlant del mateix). Claro, seguro que tenía dolor de cabeza, y claro, si no hay aspirina, la hemos cagao! Entonces aparece el ceño fruncido.

- Vamos, que te lo has pasao teta. - va ser la resposta. I no, no entenc massa bé la relació d'una cosa amb l'altra. Potser vaig arribar a mitja conversa.

- Nono, tetas he tocado 2.

- Si hubieras tocado más, podrían ser dos cosas: orgía o ordeñar una vaca - i aquesta va ser la gran aportació del meu company.

Després d'això, crec que no fa falta explicar gaire més sobre la jornada.

El dia següent, al matí, un home (que encara no tenia identificat) va entrar exclamant "Huele a reflex?" 

La millor resposta va ser la de l'h.e.: "No, huele a [coño]", on la última paraula no va ser pronunciada en veu alta, sinó que només la va gesticular. De totes maneres, va ser 100% comprensible.

Davant la cara que se'm deuria haver quedat, l'home més proper a mi, primera taula des de la dreta, banda oposada a la finestra, a qui he anomenat "el físic frustrat" arran d'una conversa molt profunda sobre la relació entre la música i la física i tot el que se'n deriva, em va voler excusar al nostre h.e.: "No t'espantis, no és mal tio, però de tant en tant se li en va", va començar. De tota la seva explicació, jo només em vaig quedar amb una sola anècdota: Es veu que un cop es va arrencar la màniga d'una camisa. Aquesta màniga és actualment part d'un ninot que penja d'una caixa que penja d'una columna de la sala.

I, amb això, amics meus, s'acaba l'aventura a La Segona. Ha estat breu, però intensa.

Se me crecen los enanos!

dilluns, 12 d’octubre del 2015

La segona setmana

El dia de la hispanitat, a Andorra, no és festiu, però el fet de què mitja plantilla de La Segona sigui Espanyola ha ajudat a aquest dilluns tan poc actiu. Érem pocs i amb poques ganes de treballar. Amb pocs ànims, cosa que ha implicat no tenir gaires anècdotes per explicar. La única, la entrada del nostre h.e., a crit de “ratatatatata...”, que volia simular una metralladora – ha fet el gest ajudant-se dels braços i les mans.
La setmana passada, però, sí que en va tenir algunes, d’anècdotes:

DIMECRES

Dimecres, un dels homes de la taula dels rondinaires (segons la classificació del Rus) va follar. I n’estava molt orgullós. Tant, que només li va faltar publicar-ho. Té una nova xicota que supera amb escreix la seva ex – o, almenys, això ens vol vendre.

Crec que actualment sé massa detalls de la vida sexual d’aquest bon home, però els tractaré com a dades confidencials i no aniré més enllà amb el tema.
Cal destacar la roba estesa, que de bon matí no hi era però que, quan vaig tornar d’esmorzar, havia estat cuidadosament col·locada: Llençols blancs amb estampat de roses vermelles, tija verda inclosa, i un davantal de color lila. 

DIJOUS

El tema del dia va començar just quan entrava per la porta, acompanyada amb un altre home que em va aguantar la porta. Doncs, es veu, aquest home té un fill petit, i el dia anterior l’estava gronxant al parc infantil que hi ha davant de no sé on, que l’home que havia follat el va veure. Així que, tan bon punt vam ser dins, l’home de la nova xicota va assenyalar-lo i li va dir: “¡Cómo te aburrías ayer, eh! Te vi ahí con tu mala cara columpiando al chaval” – O alguna cosa semblant. El pare assenyalat va assentir i així va començar a fluir el debat: fills.sí, fills.no.

N’hi ha un, també de la taula dels rondinaires (segons classificació Rus, c.R.), que prefereix gossos, perquè quan es fan grans no t’abandonen. L’home follador (h.f.) és més partidari de treure’s la llicència d’armes i espantar els futurs xicots de la seva filla penjant caps d’elefants al menjador de casa i tenint katanes ben esmolades a punt per fer-se servir. Les escopetes i els bazooka també van ser mencionats. – el que no vaig acabar d’aclarir és si realment té filla o era tot en un supòsit cas de tenir-la.

La conclusió final va ser que les noies de 15 anys ja no tenen xicots estables, que ja no estan de moda, sinó que prefereixen anar “de flor en flor”.

L’acte de cloenda del debat el va protagonitzar el Rus, qui, a les nou del matí, va entrar a la sala, es va quedar parat a la porta, va mirar a banda i banda i, sense que ningú s’ho esperés, va cridar, aixecant les mans: “¡BUENOS DÍAAAS!”, allargant una mica la ‘A’ al final, mentre anava dirigint-se cap al seu lloc de treball. Després, va regnar el silenci.

DIVENDRES

Hi havia més exaltació de la habitual, i, segons vaig poder esbrinar, era perquè una noia de la 3a es casava i alguns dels membres de La Segona assistien a l’esdeveniment. Hi havien estat convidats.

Suposo que va ser degut a aquesta emoció que un dels nois, a l’anar-se a fer un cafè amb la dolce gusto, va fer sortir el cafè a mode aspersor. Es veu que es va despistar i no va treure la protecció que la càpsula duia incorporada – això li passa per no comprar-les originals, li va retreure alguna gent de la oficina. Això va comportar que tota la massa d’homes decidissin que, abans de netejar-ho, havien de veure tots el merder ocasionat. “¿qué ha pasao? A ver, a ver, yo lo quiero ver !!”... Va ser la [única] noia de la sala qui es va haver d’aixecar i, posant una mica d’ordre, va decidir que ja era hora de netejar l’esquitxada.

La conya es va prolongar fins que el causant del desastre va aconseguir fer-se el cafè amb èxit – està clar que tothom el va estar observant, a l’espera d’una segona esquitxada, mentre ell intentava fer-se el seu cafè de l’esmorzar. Abans, però, va haver de reomplir el dipòsit de l’aigua, cosa que li va donar un suspens a l’acte bastant interessant.

Cap a mitja tarda, la sala ja tenia ganes de plegar. Ho vaig notar amb la mena de discussions que tenien: en català, escrius una ‘o’ i pronuncies una ‘u’.  Bla, bla, bla. Crec que va ser aquí quan vaig decidir marxar.


I ja ho tenim. La propera, més i millor!

dimarts, 6 d’octubre del 2015

LA Segona – Segona setmana a la sala

El començament de setmana, pel que sembla, és bastant tranquil. El fet de que jo arribi a mig matí també deu influir en aquesta sensació.

De fet, no recordo cap anècdota remarcable de dilluns i, de dimarts, simplement l’èmfasi del Rus de bon matí. Li deuen agradar els dimarts, perquè ha entrat a la sala molt animat cridant “buenos días!” “hoy es martes” “buenos días!!” a tothom. També ha saludat a certa gent personalment – per sort, o no, jo no era dins la llista dels escollits.

A part d’això, poca cosa més.. ah! També ha estat curiós el paquet japonès:
Ha arribat un paquet per un home que encara no havia sobresortit per cap acció extravagant. El paquet consistia en una caixa negra amb botons grocs i una mena de joystick acabat amb una bola vermella. Semblava tret del laboratori de’n Doctor Sloom:


L’home ha explicat que és un comandament per jugar a arcade. Per adaptar amb la Play Station… diu que aquests, al ser mecànics, no fallen tant. Fa més de 2 pams de llarg per 1 pam d’ample. És un bon trasto i la gent de la sala ha anat desfilant per la taula de l’home per tal de veure’l de prop.

Quan ja semblava que no havia de passar res més, a una hora d’acabar la jornada, l’h.e. s’ha aixecat dient que tenia ganes de marxar. Ha donat unes quantes voltes per la sala, ha fullejat una revista que era al damunt de la taula de la dolce gusto, com si d’una sala d’espera de perruqueria es tractés, i ha tornat al seu lloc.


Segon dimarts a La Segona, superat.

dissabte, 3 d’octubre del 2015

La Segona - Dia 4

Primer divendres a La Segona. S’ha de reconèixer que ha estat una jornada tranquil·la – deu ser que la gent ja té ganes de marxar de cap de setmana, de tornar a casa, de descansar.

La única anècdota remarcable ha estat el perseverant intent de l’h.e. de convèncer algú per baixar a esmorzar amb ell. Les afirmacions de “marica. Eres un maricón” s’han deixat sentir per la sala durant ben bé un quart d’hora, que és el que ha trigat el nostre home en adonar-se que, si volia esmorzar, ho hauria de fer poc acompanyat. El punt àlgid de la situació ha estat el moment en què l’h.e. ha intentat carregar i arrossegar a un dels seus companys cap a la sortida, per tal de marxar amb ell a fer el cafè. Val a dir que aquest home no volia baixar perquè volia plegar més d’hora per celebrar l’aniversari de la seva dona. (Aquest fet l’ha sentenciat com a “marica” per la resta de la jornada.)

A finals de la tarda el meu company i l’h.e. han mantingut una mena de conversa en un idioma que desconec: una combinació de sons guturals i sons estridents. Aquí he decidit que ja era hora de començar el cap de setmana.

Primer divendres a La Segona superat.

Bon cap de setmana!

dijous, 1 d’octubre del 2015

La Segona - Dia 3

Ja m’estic acostumant a això del timbre. Per sort, sempre que arribo ja hi ha algú a dins, i, gairebé sempre, aquest algú no sembla molest pel fet d’haver d’aixecar-se a obrir. Un bon dia cordial, un hola de fons... La Segona està tranquil·la.

Cap a les nou és quan arriba l’home dels esternuts (h.e.), el qual, m’he adonat, és el que lidera l’enrenou en el 90% dels casos. Avui, la seva entrada a escena ha estat al cant de “m! ¡qué bonito huele! y ¡qué bien se está aquí!”, acompanyant-se d’una cara un xic peculiar – nas arrufat i ulls mig tancats. Aquest serà leitmotiv de la jornada d’avui: serà repetit per diferents ocupants de La Segona i donarà peu a situacions un pèl estrafolàries, com ara la ruixada d’ambientador al voltant del h.e., amb la conseqüent discussió sobre si és efectiu o no – “porqué esto lo absorbe y no sirve de nada. [...] ¡Pues claro que lo huelo! Si me lo estoy tragando todo!”.

Però això serà més endavant, ben entrada la tarda. Ara, és l’hora de l’esmorzar i els nostres homes estan famèlics, pel que sembla. Per cert, la segona noia ja no la he tornada a veure. Devia ser només visitant... Doncs això. L’esmorzar. Un dels homes ha arribat a la sala amb una bossa de plàstic, el contingut de la qual no es podia endevinar a simple vista. La reacció de l’h.e. – per variar – ha estat la imitació d’un gos:

“¿qué llevas ahí? Eh? Eh? ¿coca? ¿desayuno? ¿qué hay? ¿qué traes?” – To entusiasta, jovial, com si d’un gos que corre a rebre el seu amo que acaba d’entrar per la porta es tractés. Fins i tot ha tret la llengua mentre esbufegava per donar més realisme al paper. Al final, a la bossa hi duia galetes, i, pel que he sentit, les venia a euro el paquetet. Bon negoci.

I aleshores, quan ja semblava que no podia passar res més,  l’h.e., assegut des de la cadira, s’ha llançat contra un altre home que era dret al seu costat, que dedueixo deu ser del sud – parla ràpid i tancat –. Li ha agafat la cama, com si d’un koala es tractés, i l’ha intentat aixecar. Just al davant de la meva taula, ben a prop de la dolce gusto, l’espai s’ha transformat per uns moments en un ring de lluita lliure (a lo pressing catch). No he pogut evitar riure dissimuladament. – Se m’estarà contagiant la bogeria?...

Després de tota aquesta acció, dir que s’han passat la tarda cantant diferents cançons, entre elles la versió dels Morancos de la única cançó famosa – que jo conegui – del grup Dragostea Dintei, sembla superflu.


El tercer dia a La Segona ha transcorregut, doncs, amb èxit. 

dimecres, 30 de setembre del 2015

La Segona - Dia 2

Com ahir, truco al timbre i m’obre un dels homes amb un bon dia cordial. La Segona encara és gairebé buida, però va arribant gent. Quan torna a obrir-se la porta, entren dos homes més, a crit de “¡Buenos días, Maricones!”. Deu ser el costum – ho tindré en compte a partir d’ara – perquè, seguidament, discuteixen sobre les avantatges de saludar als maricones. Segons ells, si en una sala hi ha homes, hi haurà maricones i, això sempre, quan s’entra en algun lloc i hi ha algú més, se l’ha de saludar com cal – prenc nota.

La finestra de la mestressa avui no té bugada. S’observen les cordes verdes de l’estenedor i la cistelleta blava on hi deu tenir les pinces preparades i a mà per quan arribi el moment.
Cap a mig mati, quan tothom és al seu lloc i l’ambient s’ha estabilitzat, arriben els esternuts. A la primera taula començant per l’esquerra, cantonada interior (la oposada a la finestra), s’asseu un home jove, deu tenir uns 30, que no pot parar d’esternudar – potser n’ha fet 7 de seguits, d’esternuts. L’he batejat com a l’home dels esternuts.

L’home dels esternuts ha tingut tres o 4 actuacions al llarg de la jornada, així que, fent números, no crec que trigui gaire en enganxar algun constipat – combinant el mal temps que s’està girant amb els microbis que deu expulsar l’home en cada esternut, no deu ser difícil.
Deixant l’home dels esternuts i els sons estranys, que ja començo a pensar que són propis de La Segona, de banda, avui he descobert una altra dona entre la multitud. Hi ha dues dones assegudes en les taules allargades, camuflades entre els personatges de les diferents taules. Faré seguiment per veure si són fixes o, per contra, si només les he vistes en una de les seves estades eventuals per la zona.

Cap a la una, la gent comença a marxar, és l’hora de dinar, i la sala es queda completament buida. Només hi sóc jo, esperant el meu torn per, també, omplir l’estómac com cal. És aleshores quan entra a la sala el Rus – l’he batejat així, perquè no m’ha dit el seu nom.
El Rus em mira i, després de pensar-s’ho, amb el seu castellà d’accent sud-americà, es dirigeix a mi: “Hola, le he preguntado a la gente, pero nadie sabe. ¿Tú qué haces?”. Què faig, bona pregunta. Bona manera d’entaular conversa. Quan li faig la mateixa pregunta, després d’intentar de manera clara, concisa i mínimament verídica a la seva pregunta, em respon que ell seu i escalfa la seva cadira – d’acord, perfecte, no sé què volies aconseguir, però bé. Tot seguit, em fa una dissertació sobre la seva vida. Coses a destacar:
  • Va treballar en un lloc on, després d’ell, van passar 40 persones en una setmana, perquè els caps les acomiadaven només arribar – “A una la despidió porque llegó 5 minutos tarde.”.
  • Va treballar en una empresa on els clients el trucaven amenaçant-lo de “te voy a mandar los búlgaros y te van a hacer nosequeme van a romper”.
  • No es fia dels dentistes de la zona, perquè a un amic “le dolía un diente y le rompieron dos o tres más”.
  • Sap francès però prefereix Bèlgica. Vol aprendre Alemany.

Després d’aquesta informació, que, si més no, és curiosa i/o entretinguda, m’explica el seu anàlisi de La Segona per zones, després d’haver passat ell un mes entre ells. És interessant. Em classifica la sala segons les taules: la taula de més a l’esquerra, on hi trobem l’home dels esternuts, és la dels bromistes i, la de més a la dreta, la dels rondinaires. Existeix una mena de gradient d’humor, segons he entès. 
Finalment, com qui no vol la cosa, m’ha mostrat el seu calaix de les llaminadures, on hi té provisions per passar un mes incomunicat, i me n’ha ofert. Els he refusat, al·legant que encara no havia dinat, i hem quedat que, quan en vulgui, només he d’anar cap allà i obrir el seu calaix. Tinc barra lliure.

La tarda ha estat més tranquil·la. El més destacable ha estat el moment en què un parell d’homes jugaven a encaixar-se les orelles en pots gegants de Lacasitos – bé.

Ah! I també he après una frase feta: Se me crecen los enanos.

Nunca te acostarás sin saber una cosa más, que diuen.


El segon dia a La Segona ha transcorregut amb èxit.

La Segona - Dia 1

"Benvinguda a la sala de los horrores", m'ha dit el meu company, amb accent lleugerament argentí.

La Segona. Per entrar, si no tens targeta d'accés, com és el cas – de moment, perquè me n'han promès una –, s'ha de picar al timbre. Sí, al timbre, com a casa. Aleshores, algú t'obrirà la porta, en el millor dels casos. En el pitjor – he de dir que encara no m'hi he trobat –, no t'obrirà ningú, perquè estarà buida. Un cop a dins, et trobes a La Segona, una sala bastant hermètica, de parets blanques – amb les corresponents taques negres de xocs amb cadires, rascades de rodetes i altres causes no identificades – i columnes estructurals, sostre blanc compost de peces metàl·liques performades, llum blanca fluorescent i boques d'aire condicionat – i calefacció, espero, perquè ja ve el fred.

La sala també té dues finestres, que donen als balcons i finestres de l'edifici del costat. Si tenim sort, podrem observar com la mestressa d'una de les vivendes estén la roba – encara no he tingut el plaer – o, si més no, en dies com avui es pot contemplar com s'eixuga la bugada dels veïns – combinació de teles taronges i de blancs gastats.

A La Segona hi conviuen un caixer bastant sorollós – he tingut el privilegi de presenciar un moment de desconnexió de l'aparell i he sentit el silenci –, una màquina nescafé dolce gusto de color negre amb tots els accessoris necessaris per poder abastir de cafè a tot un regiment, inclosos els sobrets de sucre del bar de sota, i tot un manat d'homes de diferents edats i nacionalitats distribuïts, sense cap tipus d'ordre aparent, en tres taules paral·leles, blanques, de llargada la que la sala permet i perpendiculars als finestrals. Bé, també hi he vist una dona.

La meva taula se situa apartada i perpendicular a les altres, és a dir, de cara a les meravelloses vistes veïnals. És individual. Només n'hi ha una altra d'igual, a la meva esquerra, just al costat del caixer sorollós. Som [el caixer automàtic,] el meu company, jo, i la resta. Com si el meu company i jo fóssim els encarregats de vigilar la multitud. Tinc un lloc d'observador privilegiat.
Engego l’ordinador, que encara duu els plàstics protectors. Ordinador nou, quin privilegi – penso. De fons, els homes es comuniquen amb un llenguatge al qual m’hauré d’acostumar. Un que, suposo, intenta imitar un ós – sense èxit –, l’altre que riu... És un ambient estrany.

Al cap d’unes hores d’aclimatació, observo nou moviment. Un dels homes, sense aixecar-se de la cadira, s’arrossega fins la dolce gusto, al centre de la sala, ben accessible. Es fa un cafè, encara assegut a la cadira – tot un ritual que, espero, algun dia aprendré –, i, de nou, s’arrossega fins al seu lloc de treball. Tot seguit, es posen a parlar sobre les vacances d’un altre ocupant de la taula. Marxa demà, a Cádiz, diu. Ha hagut de cancel·lar alguns hotels per temes familiars – han operat al seu pare, sento que expliquen – però encara en tenen de reservats. En tenen un a Málaga. Xerren sense por, estan en família.

Un altre home apareix davant meu amb un paquet de galetes. En queden tres. Me n’ofereix una. Són galetes de Croàcia, diu, que li ha portat un company seu, present també a la sala, i piquen una mica. Piquen?, pregunto, però em diu que no, que només tenen el punt especiat. L’accepto. Em pregunta si en voldré més, però dic que no. “Pues pa mí”, respon. Em menjo la galeta i la boca em cou.


El primer dia a La Segona ha transcorregut amb èxit.