dimecres, 30 de setembre del 2015

La Segona - Dia 2

Com ahir, truco al timbre i m’obre un dels homes amb un bon dia cordial. La Segona encara és gairebé buida, però va arribant gent. Quan torna a obrir-se la porta, entren dos homes més, a crit de “¡Buenos días, Maricones!”. Deu ser el costum – ho tindré en compte a partir d’ara – perquè, seguidament, discuteixen sobre les avantatges de saludar als maricones. Segons ells, si en una sala hi ha homes, hi haurà maricones i, això sempre, quan s’entra en algun lloc i hi ha algú més, se l’ha de saludar com cal – prenc nota.

La finestra de la mestressa avui no té bugada. S’observen les cordes verdes de l’estenedor i la cistelleta blava on hi deu tenir les pinces preparades i a mà per quan arribi el moment.
Cap a mig mati, quan tothom és al seu lloc i l’ambient s’ha estabilitzat, arriben els esternuts. A la primera taula començant per l’esquerra, cantonada interior (la oposada a la finestra), s’asseu un home jove, deu tenir uns 30, que no pot parar d’esternudar – potser n’ha fet 7 de seguits, d’esternuts. L’he batejat com a l’home dels esternuts.

L’home dels esternuts ha tingut tres o 4 actuacions al llarg de la jornada, així que, fent números, no crec que trigui gaire en enganxar algun constipat – combinant el mal temps que s’està girant amb els microbis que deu expulsar l’home en cada esternut, no deu ser difícil.
Deixant l’home dels esternuts i els sons estranys, que ja començo a pensar que són propis de La Segona, de banda, avui he descobert una altra dona entre la multitud. Hi ha dues dones assegudes en les taules allargades, camuflades entre els personatges de les diferents taules. Faré seguiment per veure si són fixes o, per contra, si només les he vistes en una de les seves estades eventuals per la zona.

Cap a la una, la gent comença a marxar, és l’hora de dinar, i la sala es queda completament buida. Només hi sóc jo, esperant el meu torn per, també, omplir l’estómac com cal. És aleshores quan entra a la sala el Rus – l’he batejat així, perquè no m’ha dit el seu nom.
El Rus em mira i, després de pensar-s’ho, amb el seu castellà d’accent sud-americà, es dirigeix a mi: “Hola, le he preguntado a la gente, pero nadie sabe. ¿Tú qué haces?”. Què faig, bona pregunta. Bona manera d’entaular conversa. Quan li faig la mateixa pregunta, després d’intentar de manera clara, concisa i mínimament verídica a la seva pregunta, em respon que ell seu i escalfa la seva cadira – d’acord, perfecte, no sé què volies aconseguir, però bé. Tot seguit, em fa una dissertació sobre la seva vida. Coses a destacar:
  • Va treballar en un lloc on, després d’ell, van passar 40 persones en una setmana, perquè els caps les acomiadaven només arribar – “A una la despidió porque llegó 5 minutos tarde.”.
  • Va treballar en una empresa on els clients el trucaven amenaçant-lo de “te voy a mandar los búlgaros y te van a hacer nosequeme van a romper”.
  • No es fia dels dentistes de la zona, perquè a un amic “le dolía un diente y le rompieron dos o tres más”.
  • Sap francès però prefereix Bèlgica. Vol aprendre Alemany.

Després d’aquesta informació, que, si més no, és curiosa i/o entretinguda, m’explica el seu anàlisi de La Segona per zones, després d’haver passat ell un mes entre ells. És interessant. Em classifica la sala segons les taules: la taula de més a l’esquerra, on hi trobem l’home dels esternuts, és la dels bromistes i, la de més a la dreta, la dels rondinaires. Existeix una mena de gradient d’humor, segons he entès. 
Finalment, com qui no vol la cosa, m’ha mostrat el seu calaix de les llaminadures, on hi té provisions per passar un mes incomunicat, i me n’ha ofert. Els he refusat, al·legant que encara no havia dinat, i hem quedat que, quan en vulgui, només he d’anar cap allà i obrir el seu calaix. Tinc barra lliure.

La tarda ha estat més tranquil·la. El més destacable ha estat el moment en què un parell d’homes jugaven a encaixar-se les orelles en pots gegants de Lacasitos – bé.

Ah! I també he après una frase feta: Se me crecen los enanos.

Nunca te acostarás sin saber una cosa más, que diuen.


El segon dia a La Segona ha transcorregut amb èxit.

La Segona - Dia 1

"Benvinguda a la sala de los horrores", m'ha dit el meu company, amb accent lleugerament argentí.

La Segona. Per entrar, si no tens targeta d'accés, com és el cas – de moment, perquè me n'han promès una –, s'ha de picar al timbre. Sí, al timbre, com a casa. Aleshores, algú t'obrirà la porta, en el millor dels casos. En el pitjor – he de dir que encara no m'hi he trobat –, no t'obrirà ningú, perquè estarà buida. Un cop a dins, et trobes a La Segona, una sala bastant hermètica, de parets blanques – amb les corresponents taques negres de xocs amb cadires, rascades de rodetes i altres causes no identificades – i columnes estructurals, sostre blanc compost de peces metàl·liques performades, llum blanca fluorescent i boques d'aire condicionat – i calefacció, espero, perquè ja ve el fred.

La sala també té dues finestres, que donen als balcons i finestres de l'edifici del costat. Si tenim sort, podrem observar com la mestressa d'una de les vivendes estén la roba – encara no he tingut el plaer – o, si més no, en dies com avui es pot contemplar com s'eixuga la bugada dels veïns – combinació de teles taronges i de blancs gastats.

A La Segona hi conviuen un caixer bastant sorollós – he tingut el privilegi de presenciar un moment de desconnexió de l'aparell i he sentit el silenci –, una màquina nescafé dolce gusto de color negre amb tots els accessoris necessaris per poder abastir de cafè a tot un regiment, inclosos els sobrets de sucre del bar de sota, i tot un manat d'homes de diferents edats i nacionalitats distribuïts, sense cap tipus d'ordre aparent, en tres taules paral·leles, blanques, de llargada la que la sala permet i perpendiculars als finestrals. Bé, també hi he vist una dona.

La meva taula se situa apartada i perpendicular a les altres, és a dir, de cara a les meravelloses vistes veïnals. És individual. Només n'hi ha una altra d'igual, a la meva esquerra, just al costat del caixer sorollós. Som [el caixer automàtic,] el meu company, jo, i la resta. Com si el meu company i jo fóssim els encarregats de vigilar la multitud. Tinc un lloc d'observador privilegiat.
Engego l’ordinador, que encara duu els plàstics protectors. Ordinador nou, quin privilegi – penso. De fons, els homes es comuniquen amb un llenguatge al qual m’hauré d’acostumar. Un que, suposo, intenta imitar un ós – sense èxit –, l’altre que riu... És un ambient estrany.

Al cap d’unes hores d’aclimatació, observo nou moviment. Un dels homes, sense aixecar-se de la cadira, s’arrossega fins la dolce gusto, al centre de la sala, ben accessible. Es fa un cafè, encara assegut a la cadira – tot un ritual que, espero, algun dia aprendré –, i, de nou, s’arrossega fins al seu lloc de treball. Tot seguit, es posen a parlar sobre les vacances d’un altre ocupant de la taula. Marxa demà, a Cádiz, diu. Ha hagut de cancel·lar alguns hotels per temes familiars – han operat al seu pare, sento que expliquen – però encara en tenen de reservats. En tenen un a Málaga. Xerren sense por, estan en família.

Un altre home apareix davant meu amb un paquet de galetes. En queden tres. Me n’ofereix una. Són galetes de Croàcia, diu, que li ha portat un company seu, present també a la sala, i piquen una mica. Piquen?, pregunto, però em diu que no, que només tenen el punt especiat. L’accepto. Em pregunta si en voldré més, però dic que no. “Pues pa mí”, respon. Em menjo la galeta i la boca em cou.


El primer dia a La Segona ha transcorregut amb èxit.